Meditació cinquena

Ara em plantejo com podria tenir noves certeses i per això faig un repàs de què havia dubtat. Per refutar la idea del geni maligne, ja que no em permet establir cap certesa, he de demostrar que Déu existeix i que és veraç.

Com ja vaig  demostrar a la Meditació tercera, jo tinc dins de la meva ment idees innates d’eternitat, perfecció i infinitud, i jo no sóc perfecte, ni etern ni infinit. Per tant, aquestes idees que posseeixo a la meva ment, no han pogut sorgir de mi, per tant, podria considerar que com a mínim existim dos éssers: el que ha posat dins meu aquestes idees, Déu, i jo mateix. Surto del solipsisme, perquè ja no existeixo només jo.

Ara, examinant les idees que existeixen a la meva ment, he de veure quines són distintes i quines són confuses. En primer lloc, imagino les veritats matemàtiques, com l’extensió, llargada i profunditat, i les conec amb distinció. Quan començo a descobrir aquestes particularitats i la seva veracitat, recordo el que ja es trobava abans a la meva ment encara que d’una manera confusa.

A la meva ment hi ha infinitat d’idees, que poden no existir fora del meu pensament, però que tenen les seves natures veritables. Per exemple, quan imagino una circumferència, tot i que potser no existeix fora de la meva ment, hi ha una essència immutable i eterna d’aquesta figura que no depèn del meu pensament.

Per tant, si trobo una idea innata al meu enteniment, tot allò que concebi clarament i distintament en aquesta, li pertanyerà efectivament.

Hi ha nocions que es presenten unides necessàriament, és a dir, que no poden ser pensades una sense l’altra: la nit i la foscor, una circumferència i la relació entre la mida i el radi. Això també passa amb l’essència de Déu, que és inseparable de la seva existència: és inconcebible que a la idea de l’ésser summament perfecte li falti una de les seves perfeccions, existir. Per tant, això demostra l’existència de Déu. I jo no sóc lliure de concebre un Déu sense existència, és a dir, un ésser summament perfecte sense perfecció, com si ho sóc d’imaginar un cavall sense ales o amb elles.

Si ignoro que no hi ha un Déu, dubtaria d’una cosa tan certa com que en augmentar la mida d’una circumferència, augmenta el seu radi. De manera que no tindria mai una ciència veritable i certa, sinó opinions inconstants.

Alhora, Déu és perfecte i tot poderós, per tant, no em pot enganyar perquè no és propi d’una entitat perfecte la voluntat d’enganyar. De manera que no existeix cap geni maligne i el coneixement de les matemàtiques és vertader.

Abans de conèixer a Déu no podia conèixer cap cosa perfectament, però ara que el conec, puc arribar a una ciència perfecta i certa.

Si Déu és perfecte i no m’enganya, com és possible que l’home erri? Aquest error ve per la precipitació. Quan encara no posseeixo suficients dades per realment conèixer de forma adequada un coneixement, és a dir, no el percebo suficientment clar i distint, em precipito i crec que ja el conec. Per tant, l’error és degut a la precipitació de la voluntat.