Meditació primera

Jo he acceptat al llarg de la meva vida coneixements com a vertaders que el temps ha demostrat que són falsos. Per tant, el que vull fer és construir tot el coneixement des de la primera veritat fonamental, des d’un lloc on es pugui afirmar que allò és indubtablement cert. Per fer això, crearé un dubte metòdic radical a partir del qual dubtaré de tot aquell coneixement que no sigui segur del tot. És a dir, tot aquell coneixement que tingui la més mínima possibilitat de ser fals, el descartaré i el consideraré com a fals.

Del primer de què dubto és del coneixement que em proporcionen els sentits, per dues raons: per una banda els sentits m’han enganyat anteriorment i no és convenient fiar-se d’allò que t’ha enganyat abans, i per una altra banda, és molt difícil distingir entre la vetlla i el somni: hi ha coses que no es poden dubtar, encara que les percebem pels sentits, com que jo estic assegut a una cadira fent un treball de filosofia a l’ordinador. Però, jo també somnio això mateix, que estic fent aquest treball, quan realment estic estirat al llit.

Per tant, com podem saber amb certesa que el món de la vetlla és més real que el dels somnis? I com podem tenir la seguretat absoluta que el món que percebem no és, com en el cas dels somnis, un simple producte de la nostra ment?

Però el que sí que puc afirmar és que quan dormim també hi ha coses certes. Quan somniem veiem les nostres mans, el nostre cos, els nostres ulls... i allò que veiem als somnis és format per semblança a alguna cosa que existeix i que és veritable. Aquelles coses que veiem representades en somnis són com llibres o novel·les, ja que fins i tot els escriptors quan volen descriure algun ésser fantàstic amb formes extraordinàries, o bé ho acaben representant semblant a una cosa real i veritable, o bé s’inventen alguna cosa totalment irreal sense cap semblança amb la realitat, que percebem com absolutament fals i fingit.

Hem dubtat de la validesa de la sensibilitat, però no podem dubtar de les matemàtiques, ja que són abstractes, conceptuals i tenen un caràcter analític.

Però, i si Déu, que és tot poderós i que m’ha creat, m’enganya i em fa creure que és cert allò que en realitat és fals? I si em fa dubtar fins i tot de les matemàtiques?, i per exemple fa que m’equivoqui cada cop que compto els diners a l’hora de comprar el pa? Però, Déu és infinitament bo i no tindria sentit que em volgués enganyar.

Suposaré, doncs, que existeix un geni maligne, una figura superior amb el mateix poder que Déu, que ens enganya. I consideraré que el meu cos, el cel, els colors, i tot allò que veig és un engany d’aquest geni. Podríem fer una analogia amb la pel·lícula Matrix, en la qual els personatges realment són controlats per màquines que els fan creure que viuen en el món tal com era abans, és a dir, les màquines els enganyen com ho fa el geni maligne.

Per tant, no hi ha res segur en el coneixement humà, de manera que suspendré el meu judici, per no creure cap cosa d’aquest enganyador. Però això no serà una tasca fàcil, ja que l’hàbit m’inclina a creure en les velles opinions. De la mateixa manera que un cec somnia poder veure, i comença a adonar-se que el fet de poder veure no és més que un somni, tem ser despertat, igual que jo temo tornar a les meves velles opinions. 

Meditació segona

Un cop he suspès el judici, he de persistir en el dubte i alliberar-me de tot allò que pugui ser fals, és a dir, de tot allò que dubti, per arribar a alguna cosa certa i indubtable.

Ja he negat que tingui sentits i cos, però puc negar que jo sóc alguna cosa? Certament, no, perquè el geni maligne m’enganya, de manera que és indubtable que jo sóc, que jo existeixo. Aquesta primera veritat, absoluta i indubtable, em proporciona un criteri de certesa: és vertader tot allò que sigui clar i distint per a mi. 

Ja sé amb certesa que sóc, però no sé amb claredat què sóc. Jo crec ser un ésser compost de cos i ànima, de manera que repasso els seus atributs. Del cos puc dubtar de tots els seus atributs, ja que els coneixem a través dels sentits, i de l’ànima, l’únic del qual no puc dubtar és del fet de pensar. De manera que si penso, aleshores existeixo (cogito ergo sum). Per tant, puc afirmar que sóc una cosa que pensa amb idees, i sóc quan desitjo, imagino, sento i entenc. Per tant, sóc essencialment una substància que pensa o res cogitans, independent del cos i més fàcil de conèixer que aquest. 

Agafem, per exemple, un tros de gel, que té una determinada mida i forma, un tacte sòlid i dur, fred, relliscós i amb un determinat volum. Ho apropem al foc i continuarà sent igual? Tot allò que he observat mitjançant els sentits ha variat: es fa líquid, adquireix una forma diferent, s’escalfa... L`única cosa que ha romàs constant és l’extensió, és a dir, l’ocupació a l’espai. Aquest exemple demostra que no coneixem mitjançant els sentits sinó per l’enteniment, ja que el que percebem amb els sentits ha variat, per tant no és clar i distint, i no és veritable. En canvi, amb l’enteniment concebem l’extensió, que no varia, ja que és clara i distinta i ens proporciona un coneixement vertader. Només l’enteniment és capaç de captar l’essència i la identitat de les coses. 

Però una cosa és dubtar que les coses que percebo o imagino existeixen realment i una altra molt diferent és dubtar que efectivament les estic percebent o imaginant (jo sóc).

Meditació cinquena

Ara em plantejo com podria tenir noves certeses i per això faig un repàs de què havia dubtat. Per refutar la idea del geni maligne, ja que no em permet establir cap certesa, he de demostrar que Déu existeix i que és veraç.

Com ja vaig  demostrar a la Meditació tercera, jo tinc dins de la meva ment idees innates d’eternitat, perfecció i infinitud, i jo no sóc perfecte, ni etern ni infinit. Per tant, aquestes idees que posseeixo a la meva ment, no han pogut sorgir de mi, per tant, podria considerar que com a mínim existim dos éssers: el que ha posat dins meu aquestes idees, Déu, i jo mateix. Surto del solipsisme, perquè ja no existeixo només jo.

Ara, examinant les idees que existeixen a la meva ment, he de veure quines són distintes i quines són confuses. En primer lloc, imagino les veritats matemàtiques, com l’extensió, llargada i profunditat, i les conec amb distinció. Quan començo a descobrir aquestes particularitats i la seva veracitat, recordo el que ja es trobava abans a la meva ment encara que d’una manera confusa.

A la meva ment hi ha infinitat d’idees, que poden no existir fora del meu pensament, però que tenen les seves natures veritables. Per exemple, quan imagino una circumferència, tot i que potser no existeix fora de la meva ment, hi ha una essència immutable i eterna d’aquesta figura que no depèn del meu pensament.

Per tant, si trobo una idea innata al meu enteniment, tot allò que concebi clarament i distintament en aquesta, li pertanyerà efectivament.

Hi ha nocions que es presenten unides necessàriament, és a dir, que no poden ser pensades una sense l’altra: la nit i la foscor, una circumferència i la relació entre la mida i el radi. Això també passa amb l’essència de Déu, que és inseparable de la seva existència: és inconcebible que a la idea de l’ésser summament perfecte li falti una de les seves perfeccions, existir. Per tant, això demostra l’existència de Déu. I jo no sóc lliure de concebre un Déu sense existència, és a dir, un ésser summament perfecte sense perfecció, com si ho sóc d’imaginar un cavall sense ales o amb elles.

Si ignoro que no hi ha un Déu, dubtaria d’una cosa tan certa com que en augmentar la mida d’una circumferència, augmenta el seu radi. De manera que no tindria mai una ciència veritable i certa, sinó opinions inconstants.

Alhora, Déu és perfecte i tot poderós, per tant, no em pot enganyar perquè no és propi d’una entitat perfecte la voluntat d’enganyar. De manera que no existeix cap geni maligne i el coneixement de les matemàtiques és vertader.

Abans de conèixer a Déu no podia conèixer cap cosa perfectament, però ara que el conec, puc arribar a una ciència perfecta i certa.

Si Déu és perfecte i no m’enganya, com és possible que l’home erri? Aquest error ve per la precipitació. Quan encara no posseeixo suficients dades per realment conèixer de forma adequada un coneixement, és a dir, no el percebo suficientment clar i distint, em precipito i crec que ja el conec. Per tant, l’error és degut a la precipitació de la voluntat. 

Meditació sisena

Primer de tot, examinaré si la imaginació és un procediment definitiu per obtenir coneixement vertader. La imaginació està lligada als sentits, ja que en imaginar un objecte formem una imatge d’ell. En canvi, quan el pensem en mode pur, el que acudeix a la ment és una definició, una característica pròpia de l’objecte. Per exemple, puc imaginar un got d’aigua, i el puc comprendre. En canvi, no puc imaginar tota l’aigua d’un oceà, però si ho puc comprendre i conèixer mitjançant la definició.

Respecte a la sensació, el món corporal viscut a través dels nostres sentits, és el que menys certesa ens dóna de la realitat. Per tant, ni la imaginació ni la sensació demostren l’existència d’un món exterior.

Si poguéssim establir que el cos es diferencia de la ment de manera clara i distinta i que és extens, podríem demostrar l’existència d’un món exterior, ja que si tenim una percepció clara i distinta d’allò, Déu no ens pot enganyar perquè és perfecte i bondadós.

Em pregunto si les dues substàncies de les quals està format l’ésser humà, cos i ànima, estan separades. L’ànima és el que ens defineix i és res cogitans, una substància pensant, i és una unitat indivisible, a diferència del cos.

La particularitat del cos i els objectes materials és ser extensos, ocupar un lloc a l’espai. Aquesta idea també és clara i distinta, i com que Déu no ens enganya en allò que concebem com a clar i distint, aquesta idea és certa i els cossos del món sensible existeixen. Per tant, el món és substància extensa.

Les qualitats secundàries dels objectes com el color, olor, sabor... no estan presents en el món exterior, en el mateix objecte, sinó que són generades en el subjecte que percep. Per tant, no ens proporcionen certesa, ja que no són allà.

En canvi, les qualitats primàries, com la figura, nombre, magnitud... se’ns mostren clarament i distintament mitjançant la raó, per tant són certes. Per tant, el món exterior es redueix al que és mesurable matemàticament.

Per exemple, tots podem percebre una cadira, però no podem assegurar que aquella cadira sigui de color verd, ja que això és una qualitat secundària i és subjectiva. En canvi, sí que podré afirmar que puc llençar la cadira per la finestra, ja que això depèn de qüestions matemàtiques.

Però, com és possible que dues entitats tan diferents com l’ànima i el cos estiguin relacionades? Aquesta relació es troba en les sensacions de dolor, set, gana... Si fóssim només ànima seríem àngels, i si només fóssim cos, seríem animals.

En conclusió, hem de fer fora les qualitats secundàries que depenen dels sentits, ja que ens poden enganyar, i extreure amb l’enteniment les idees basades en les qualitats primàries sobre el món, que són clares i distintes, i per tant certes.